AUTOAVALUACIÓ

Per començar m’agradaria dir que al principi del quadrimestre em va sorprendre el funcionament de l’assignatura, la forma com s’impartien les classes i la metodologia de treball. Aquesta última m’ha paregut molt interessant, ja que cadascú era lliure de fer i aprendre el que volia, inclús estava l’opció del mínim compromís que era aquella en la qual sols el presentaves a una prova al final del curs sense implicar-te en la matèria ni acudir a classe si no volies, tan sols llegint un llibre. Però això no m’interessava, jo volia aprendre, aprofundir, aprofitar les classes i conèixer l’assignatura. I per a fer-ho estava dispost a comprometre’m al 100% amb ella.

Personalment, pense que he treballat molt durant el curs. Des de la primera setmana m’he compromès amb l’assignatura, m’he involucrat tot el que he pogut per a aprendre i per a això no he fallat cap dia a classe, he fet les tasques que es manaven cada dia, he estat cada setmana actualitzat pujant alguna entrada al meu bloc relacionada amb el contingut que anàvem donant, m’he llegit els articles relacionats amb els temes, he investigat pel meu compte els temes que més m’interessaven, m’he llegit i vaig aprovar l’examen del llibre de Pennac, he visitat i comentat algunes de les entrades del bloc de l’assignatura, he participat en els debats i les posades en comú que s’han fet, he cooperat amb els companys en els treballs de grup i pense que alguns companys han après de les meues intervencions, ja que a alguns els he fet reflexionar i hem intercanviat interessants idees i opinions, però sobretot aquesta assignatura m’ha permès ser lliure, fer i opinar el que volia en tot moment i això m’ha fet sentir-me molt a gust.

El funcionament dels blocs m’ha paregut del més interessant de l’assignatura, hem interactuat entre nosaltres, ens hem llegit les entrades, hem opinat i a pesar de nos saber utilitzar-lo al principi (mai havia tingut cap bloc) he aprés a saber dominar-lo i a poder decorar-lo inclús. El bloc també m’ha servit per a aprendre de mi mateixa, ja que en rellegir els meus posts m’he adonat de moltes coses sobre mi.

Aquesta assignatura m’ha ensenyat a veure més enllà del que veia abans d’haver-la cursat, ara sóc capaç d’analitzar i veure les coses amb més profunditat (puc veure més goril·les), açò és una cosa que va a servir-me per a tota la vida. M’ha ensenyat a veure també els defectes que té l’assignatura d’educació física i com s’hauria d’impartir per a millorar l’educació, cosa que em pareix molt important de cara al futur.

M’ha paregut molt interessant que jo poguera ensenyar i que gràcies a mi pogueren aprendre els meus companys. Diria que hem après tots, almenys aquells que ho han volgut fer, inclús el professor Víctor(al que felicite pel plantejament de l’assignatura i per com ens ha transmès els seus coneixements) que també ha declarat més d’una vegada que ell ha après de nosaltres. Al final tots podem aprendre de qualsevol persona i açò també ho he après de nou.

Per altra banda, vull també anomenar als autors, ja que han sigut importants per la seua influencia en el temari que hem anat veient durant aquest temps com són: Pennac, Savater, Devís i Arnold, entre altres, dels quals he après molt i m’han fet obrir els ulls i reflexionar sobre el que deien.

Per tot el que he comentat abans, perquè m’he esforçat i compromès molt per aprendre, he fet que alguns aprengueren també, perquè l’assignatura m’ha canviat sobretot la visió de veure les coses en general i perquè m’ha fet créixer en molts àmbits, em donaria una nota d’excel·lent 9.

Per últim, m’agradaria dir que lamentablement s’han acabat les classes de l’assignatura d’educació del moviment que tant m’han marcat i de la qual estic molt satisfet d’haver cursat, però no per això vol dir que s’haja acabat l’educació del moviment sinó que a partir d’ara queda un llarg viatge per fer on sempre estarà present.

Decàleg de coses que m’agradaria fer en classe com a educador

En la classe de hui, Víctor ha mencionat que ens ha faltat temps per a aprofundir en el tema que estem veient (canvi educatiu i l’ètica professional) i que li agradaria haver fet una activitat en la qual s’hauria d’elaborar un decàleg de coses que ens agradaria fer a classe com a educadors.

Encara que no ho he experimentat bé, la professió d’educador o professor pareix que requereix molta exigència i dedicació, no obstant això si en un futur em dedicara a açò, m’agradaria que les següents coses passaren en cada una de les meues classes:

1. Aprendre dels meus alumnes. Sempre s’aprèn dels alumnes si hi ha una bona interacció, a més m’agradaria ser curiós sobre altres assignatures i per a això els preguntaria coses.

2. Ensenyar educant. Un docent és molt més que un transmissor de coneixements i per a això invertiria el temps que fóra necessari per a ensenyar i transmetre valors com la dignitat, cooperació, respecte o solidaritat.

3. Mantenir sempre contacte visual amb els alumnes. Pense que així es transmeten moltes coses implícitament com seguretat, comoditat o empatia.

4. Fer o dir alguna cosa fora de la normalitat. Preparar algun acte sorpresa o fer alguna cosa perquè es riguen serien algunes opcions. No fer sempre el mateix, canviar de tant en tant alguna cosa.

5. Fer als alumnes segurs, còmodes i protagonistes. Que puguen opinar, fer i dir el que pensen sense gens de por. Que es senten segurs de si mateixos.

6. Estar sempre disponible per a ajudar-los. D’aquesta manera si tenen algun problema i els aconsellem o els ajudem podrem millorar la nostra relació amb ells i crear un millor clima.

7. Motivar als alumnes. Crear expectatives sobre el que estem estudiant o sobre la matèria que s’imparteix a classe de manera que ho vegen com a una oportunitat i algo valuós per al seu futur.

8. Admetre errors i rectificar. Ningú és perfecte i tots cometem errors, m’agradaria saber reconèixer-los i rectificar si fos necessari per a millorar l’educació.

9. Fer bromes. Pense que d’aquesta forma podem també ensenyar als alumnes a riure’ns amb la gent i no de la gent. A més s’afavoreixen les relacions entre alumne i professor al rebaixar tensions.

10. Finalitzar les classes amb un vídeo. Pense que cal aprofitar-se de la tecnologia que disposem hui en dia i a més acabar d’una forma on els alumnes tinguen una recompensa per allò que han fet durant tota la classe. El vídeo no hauria de massa llarg, d’uns 2 o 3 minuts com a màxim.

L’educació és molt important i pense que seguint aquest decàleg les classes serien molt més còmodes, no sols per a mi sinó també per als alumnes. També pense que ajudarien a formar millor als alumnes de cara al futur, ja que es transmetrien els coneixements, valors i actituds per a poder funcionar millor en la nostra societat.

Vosaltres que opineu?

Canvi educatiu

En la classe de hui hem estat parlant del canvi educatiu, un tema que m’ha paregut molt interessant i del que vull endinsar-me un poc més i comentar algunes coses.

                                                                         

En primer lloc, hem comentat que, segons Michael Fullan, hi ha 3 nivells de canvi que van des del més fàcil i superficial(1º nivell) al més difícil i complex(3º nivell), els vaig a descriure de la següent manera:

1º Nivell de canvi: aquells on sols es canviarien els materials o les activitats. Per exemple: en lloc de escriure a la pissarra els problemes de matemàtiques, utilitzar un projector per a explicar-los.

2º Nivell de canvi: afectaria als mètodes i tasques d’aprenentatge. Un exemple seria que els alumnes propis donaren una classe d’educació física en lloc de fer-ho el professor. Faria referència als mètodes d’aprenentatge.

3º Nivell de canvi: aquell que afecta les creences i valors.

Parlant com si fórem educadors, aquest últim és el més interessant perquè és el més real i difícil de canviar, però eixe canvi sols pot començar per nosaltres mateixos, ja que nosaltres som els responsable i sense la nostra voluntat no podem començar a canviar res. El canvi real és el més complex, el més conflictiu, és el que ens crea dilemes i el que ens requereix molt d’esforç i temps, ja que les coses han d’anar “calant” poc a poc.

No s’ha de voler canviar-ho tot ni tampoc no mai fer res per canviar, sinó que s’hauria de buscar la manera de canviar les coses de forma que ens naixen de dins sense obligar-nos ni imposar-ho a ningú tampoc, ja que pense que si no s’està d’acord amb el conjunt de gent que volem fer el canvi i tots no volen o no els agrada dit canvi serà molt més complicat i no tindrà sentit, cal que siga un canvi proposat i no imposat. Hem de ser conscient també que hi ha coses que no cal canviar.

Caldria dir també que les persones són éssers ambivalents, complexos, conflictius, impredictibles i canviants, per tant en un canvi no s’hauria d’estar tot planificat perquè alguna cosa ens fallarà, ja que, el canvi no és una espècie de fórmula matemàtica ni res per l’estil.

En conclusió, sabem que els educadors són els primer que han de canviar i han d’estar en constant canvi ja que vivim en una societat molt canviant i hem d'adaptar-se, per a això el diàleg i l’argumentació són claus. Pense que és complex però es pot aconseguir si realment es vol. Que n’opines tu? Us convide a la reflexió.

La Ideologia del Rendiment a l'escola?

En la classe del dimecres ens vam ajuntar els membres dels grups ”puzzle” de les mateixes ideologies, anomenats “experts” en aquesta ideologia, en el meu cas la ideologia del rendiment.

M’agradaria dir que la idea de treballar en grup i aportar cadascú el seu gra d’arena em va parèixer molt interessant i enriquidora, ja que cadascú ha viscut situacions diferents i tenim idees diferents i per tant,  tots podem aprendre d’elles. També, dir que la idea del “puzzle” ens farà estar a tots estar informats i saber de què tracta no sols la “nostra” ideologia sinó de totes les altres també, ja que se’ns farà una prova en la qual s’elegirà a l’atzar un membre de cada grup “puzzle” que haurà de respondre a una pregunta a l’atzar sobre una ideologia escollida a l’atzar també.

Respecte a la ideologia del rendiment, podem definir-la com aquella que es centra en el desenvolupament de les habilitats físiques, en la formació d’esportistes d’elit i que focalitza la seua atenció en l’alumnat més capacitat i en fer equips d'èxit dins del marc escolar.

Al grup d’experts de la ideologia del rendiment vam comentar el text de Devís i després vam discutir sobre vàries situacions que es donaven a l’escola relacionades amb la ideologia del rendiment. Em va parèixer interessant la posada en comú i voldria dir que a l’escola ens hem donat compte que hi ha moltes “circumstàncies de rendiment” pel que fa a l’educació física. Alguns exemples són: quan dos xiquets van elegint els jugadors un a un per a formar a l’equip i sempre s’elegeixen primer als “millors” i es deixen per al final als “pitjors”, un altre exemple és quan hi ha professors que posen millor o pitjor nota als alumnes depenent les voltes que pegues a un camp de futbol en un determinat temps o quan es fan campionats escolars en els quals es dóna molta importància als guanyadors( es pengen classificacions i els donen trofeus). Aleshores, el que buscaríem serien solucions o alternatives a aquestes situacions.

Des del meu punt de vista, a l’escola no s’hauria de buscar esportistes d’alt rendiment ni fer equips per a guanyar campionats ni res d’això. Per tant, no s’hauria d’enfocar l’aprenentatge al rendiment, s’hauria d’intentar no mostrar cap diferència entre alumnes, ja que tots mereixen el mateix tracte. Tampoc als xiquets no se’ls pot exigir que hagen de millorar les seues capacitats de forma específica ni incidint molt en això per a ser un futur esportista d’elit sinó que si volen ser-ho ho haurien de decidir pel seu compte i portar-ho a terme en el seu temps lliure fora de la jornada escolar. A l’assignatura d’educació física s’hauria d’ensenyar sobretot a desenvolupar els aspectes motrius dels alumnes, les capacitats bàsiques, la creativitat, la interacció entre els alumnes( molt important en aquesta assignatura), la intel·ligència, el respecte, entre molts altres valors. Si a més d'això, els xiquets disfruten fent-ho doncs seria l’ideal per a tots.

Què penseu vosaltres d’aquesta ideologia? 

Existeix alguna activitat purament educativa?

Ahir a la classe pràctica vam intercanviar els díptics que havíem preparat amb els nostres companys, els vam llegir i vam fer una posada en comú que va resultar ser molt interessant.

Vam debatre sobre si el moviment era educatiu o no, sobretot a l’àmbit de l’esport. Uns defenien que sí que era educatiu i els altres que no, cadascú amb els seus arguments.

Però al final una de les qüestions que es va quedar un poc sense resposta va ser la següent: Existeix alguna activitat, o esport purament educatiu?

Per a Arnold, per a que alguna cosa siga educativa hauria d’oferir als participants experiències plaents i intrínsecament satisfactòries, sempre en condicions morals acceptables.

En la meua opinió, una activitat purament educativa seria quan per exemple, els xiquets juguen i interaccionen entre ells amb la seua pròpia voluntat, explorant per ells mateixos, sense estar condicionats per cap pare, professor o altre individu que els diga com fer-ho. Pense que és en aquests moments quan els xiquets desenvolupen les seues capacitats (creativitat, la imaginació, memòria, entre altres) i sobretot, es diverteixen que és el més important i la millor forma d’aprendre.

Però vosaltres que penseu? Quines activitats serien essencialment educatives? Hi ha algun esport purament educatiu? Pot ser una partida de tenis taula ho siga? O anar a córrer a la muntanya podria ser-ho també? I nadar lliurement a la piscina?

Us convide a compartir les vostres opinions.

Hem d'ensenyar als xiquets a jugar?

Ahir a classe vam estar rellegint l'article de José Devís "Sobre el valor educativo de los contenidos de la educación física" ,que és fonamental per ampliar coneixements en l'assignatura. Després a la pràctica, el professor ens va manar que férem un díptic on plasmarem algunes idees que trobarem per internet o en alguns articles sobre quan podem parlar de moviment educatiu i quan el moviment no és educatiu.

Al blog vaig trobar les següents reflexions de Savater, que em van pareixer interessants:

"La misma idea de ir a la escuela a jugar es disparatada (…). A jugar y a las cosas que vienen jugando aprendemos solos o con ayuda de amiguetes: a la escuela vamos a aprender aquello que no enseñan en los demás sitios". (Savater, 1997: 59)

"¿Hay algo más patéticamente superfluo que los esfuerzos de algunos adultos por enseñar a los niños a jugar a las canicas, al escondite o con soldaditos como si los compañeros de juegos no les bastaran para esos intereses docentes?" (Savater, 1997: 27)

  

Jo opine que als xiquets no se’ls ensenya a jugar, ells ja aprenen a fer-ho mitjançant la interacció entre ells mateixos o mitjançant l'exploració i la imaginació. El joc desenvolupa les capacitats dels xiquets i crec que és fonamental que ho descobreixen per ells mateixos.

Tu no pots dir-li a un xiquet si s’ha d’amagar darrere d’un arbre jugant a "l'escondite" o si un cotxe de joguet es mou i es juga de tal forma. El que sí pots dir-los és que existeix tal joc i crear-los curiositat perquè s'endinsen en ell.

No obstant això, pense que hi hauria jocs que sí que serien educatius, com algun joc d’ordenador en anglès en el qual per exemple, cal quadrar colors amb lletres. Se’ls hauria d’ensenyar abans quin color és cadascun. Un altre exemple seria explicar-los les regles dels escacs perquè puguen jugar almenys tot iguals, respecte a les regles.

Us convide a la reflexió sobre aquest tema tan ampli.

Salut a Espanya

Ja que aquesta setmana no hi ha classe i aprofitant que hui es celebra el dia mundial de la salut, he estat llegint sobre el tema i vaig a escriure unes línies sobre la salut i costums a Espanya ja que està molt relacionat amb l'esport.

En primer lloc dir que, els experts recomanen potenciar els hàbits saludables en l'alimentació, higiene, hores de descans i exercici físic.

Començant per l'alimentació, podria dir que a Espanya 1 de cada 6 adults és obès i més de la meitat de la població pateix sobrepès, açò és segons una enquesta de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Econòmico(OCDE) de l'any passat, que també diu que la proporció d'adults en sobrepès està augmentant. La diabetes ha augmentat en un 33% els seus casos a Espanya entre 2011 i 2013, segons la Federació Internacional de Diabetes(IDF). Per tant, alguna cosa s'està fent mal en aquest aspecte.

Respecte al descans, l'horari a Espanya no acompanya per a descansar, ja que es sol sopar al voltant de les 10 de la nit (on la majoria de països es preparen per a anar a dormir) mentre es veu la televisió, fins passades les 12 de la nit en molts casos, ja que la programació de pel·lícules i diferents programes que fan, els emeten al voltant d'aquesta hora. Les jornades de treball solen començar a les 7 del matí, per tant, no es descansa el que es recomana(8h diàries).

Pel que fa a l'exercici físic, les dades tampoc són bones si les comparem amb altres països d'Europa, ja que a Espanya el 44% de la població no fai mai cap tipus d'esport comparat amb tan sols el 9% de Suècia, el 14% de Dinamarca o el 15% de Finlàndia.

Pareix que, encara que estiga creixent la pràctica esportiva en els últims anys, encara anem prou retardats en aquest aspecte també.

Per concloure, pense que s'haurien de canviar molts costums a Espanya, i d'aquesta manera funcionaria millor tot i tindríem gent amb millor salut, menys problemes i gaudiríem tots més d'aquesta vida que ens han regalat. Que opineu vosaltres? 

Educació sols per a "zoquetes"?

Hui en classe hem continuat amb les exposicions sobre el llibre de Daniel Pennac "Mal de Escuela". Algunes m'han paregut molt interessants, altres no tant, però en general diria que han estat molt variades, ben treballades i crec que han sabut transmetre'ns allò que han desitjat sobre el llibre.

Després del "Collage"(així ha nomenat el professor Víctor Samaniego al conjunt de totes les presentacions o exposicions que hem fet), s'han plantejat les següents 2 preguntes molt interessants:

1- A qui serveix l'educació?

2- Què és un cap de suro("zoquete") en el nostre àmbit?

M'agradaria fer èmfasi sobretot en la primera pregunta, però que també està relacionada amb la segona. En la meua opinió, deixant de costat el sistema educatiu(que necessita una reforma) l'educació serveix per a tot el món , sobretot per a aquells que estiguen interessats en rebre-la i tinguen ganes d'aprendre. 

Però probablement, com hem comentat a classe l'educació serveix més per als "zoquetes", els serviria per a redimir-se, per a fer-los eixir de la "zoquetería". És a dir, els primers destinataris de l'educació serien els "zoquetes". Al llibre podem traure eixa conclusió: l'educació es fa servir per a que els "zoquetes" deixen de ser-ho. Pràcticament el llibre és quasi un manual de com fer-ho.

No obstant, m'agradaria dir que estic en desacord amb el que vol dir Daniel Pennac del fet que sols s'haurien de fer professors aquells que han sigut "zoquetes"(encara que siguen possiblement els que els entenent millor), jo pense que professor hauria de ser qualsevol que estiga capacitat per a ser-ho i no necessàriament haver sigut zoquete. Que penseu vosaltres d'açò?

Per finalitzar, l'educació és un aspecte molt important en les nostres vides que considere necessari i que sigam zoquetes o no, ningú ho sap tot en aquest món i sempre estem a temps d'aprendre i ser educats.

Perquè tenim por a fallar?

Ahir en classe va vindre Javier, un estudiant de màster en educació i ex alumne de Victor Pérez per a contar-nos alguna experiència sobre l'educació a tota la classe.

El que em va parèixer molt interessant va ser el tema de la por. Ell va declarar que inclús ell va tindre por quan Víctor li va oferir que contara les seues experiències com a futur educador, ens va dir que tenia por de quedar-se en blanc o de posar-se nerviós davant de tots nosaltres.

Deixant de banda la seua por, vam comentar també la por que alguns xiquets tenen quan s'ha de fer activitat física. Principalment quan es parla de por ací, és por a fallar, ja que no es vol ser humiliat ni avergonyit. Segons estudis, la por a fallar també s'ha associat a resultats negatius com ansietat, depressió, baixada de l'autoestima, desordres alimentaris(Conroy, 2001; Sagar, Lavallee, y Spray, 2007).

Però la qüestió principal per a mi és la següent: perquè tenim por a fallar?

Jo pense que el fet de fallar no tindria connotacions negatives si no fóra valorat socialment pels demés. Hi ha molts xiquets que perden oportunitat de fer alguna cosa per por a fallar i que els companys es burlen d'ells, açò els porta a una baixada de l'autoestima, perdre respecte social i passar vergonya i per tant, aquestes experiències negatives els fan ser menys competents, ja que aquests evitaran situacions on puguen fallar i no aconseguiran tindre èxit, ni vèncer la por a fallar mai.

Per a mi, fallar és una experiència necessària per a poder aprendre i avançar en qualsevol aspecte(ningú pot fer-ho tot sempre bé), és millor intentar i fallar que no intentar-ho per por a fallar, ja que si no ho intentem mai tindrem l'experiència per a poder fer-ho bé la pròxima vegada. Podria posar molts exemples, però un molt famós és el de Michael Jordan com es pot veure a la següent imatge:

Per últim, crec que s'hauria d'ensenyar des de menuts a perdre la por a fallar i educar als xiquets per a que si algú falla no es burlen d'ell o el marginen sinó que l'animen a tornar-ho a intentar i l'ajuden si fos necessari, d'aquesta forma tindríem més èxit tots i la vida segurament funcionaria millor.

Us convide a tots a que debatim aquesta qüestió tan profunda i a la vegada interessant que tots hem patit alguna vegada.

LA CLASSE “PERFECTA"

Hui en classe, hem fem un debat sobre quines coses hauria de tindre una classe per a que fora perfecta o ideal per a nosaltres, amb altres paraules: quina seria la classe que ens agradaria tindre cada vegada que anàrem.

En la meua opinió, una classe és un lloc especial on passen infinitats de situacions i on principalment es va aprendre. Aprendre és un concepte molt ampli, i per tant es pot fer de moltes formes, però no vaig a entrar hui en aquest concepte en especial.

La classe “perfecta” o ideal seria aquella que, deixant de banda el fet de poder tindre recursos (que segurament milloraran la classe, però vull anar més enllà) com objectes materials (tindre bons ordenadors, instal·lacions,...), coses com posar vídeos en cada classe o fer jocs , tinguera els següents punts o requisits per dir-ho d’alguna manera:

1-Els alumnes han de ser els protagonistes, és a dir, han de ser autònoms, han de poder escollir que és el que volen fer i el professor sols els ha de facilitar l’aprenentatge.

2- El professor haurà de tindre en compte els interessos, habilitats i necessitats dels alumnes, ja que d’una altra manera aquests podrien perdre interès o avorrir-se. És a dir, la temàtica ha d’estar relacionada amb alguna cosa que puguen participar aquests i que els agrade.

3- No s'ha de tindre en compte sols els aprenentatges cognitius, sinó també les relacions entre els alumnes, l’afectivitat. S’ha demostrat que s’aprèn més mitjançant un aprenentatge afectiu que sols el purament cognitiu.

4- El professor o mestre ha de tindre una bona actitud de cara a l’alumnat i si es necessari afrontar els problemes que puguen tindre amb educació emocional.

5- Els alumnes han d’estar còmodes, opinar, criticar i estar segurs de si mateixos. Han de saber que poden confiar amb el seu professor.

Dit açò, pense que aquests punts són els més importants i si els tinguera sempre en les classes on vaig a aprendre, crec que se’m faria molt més fàcil, aprofitaria més el temps i m’ho passaria molt millor.

De totes maneres, us convide a la reflexió i a què cadascú aporte el seu gra d’arena per a construir la classe “perfecta” o ideal per a nosaltres.

Exposició de pòsters

Ahir va tindre lloc una classe diferent de les que veníem fent de normal, on principalment el protagonista era el professor(Víctor Pérez Samaniego). Ahir els protagonistes vam ser nosaltres.

 

Es tractava d'exposar cada grup el seu pòster que havia preparat sobre les concepcions del cos i el moviment.

Cada grup anava passant de pòster en pòster avaluant-lo i discutint-lo entre ells. El professor se l'ha vist disfrutar molt i en general li ha agradat molt la classe de hui, ja que al final hem fet una posta en comú i així ho ha manifestat.

M'he quedat molt sorprès en general pel gran treball que han fet molts grups, alguns pòsters m'han cridat molt l'atenció. Hi ha hagut algun que fins que no me l'han explicat no m'he adonat del seu verdader significat.

En definitiva, ha sigut una gran estona on hem après tots d'una forma diferent i molt valuosa, ja que sempre es bo canviar la rutina i anar més enllà.

Per últim, us deixe el pòster del meu grup:

 

Què és un penalti? Realment tots sabem quin significat té? des d'on es pot enfocar un penalti? Biomecànica? Política? Guanyadors, perdedors? És un moment molt important en un partit de futbol que es pot veure des de moltes i diferents perspectives, realment hi ha molt darrere d'un penalti. Ens va pareixer molt interessant descobrir-ho, reflexionar-ho a fons i compartir-ho amb tots. Espere que us haja agradat.

Violència simbòlica en la societat

Avui a classe hem parlat de la violència simbòlica, cosa que m'ha paregut prou interessant i he indagat un poc més en el tema i m'agradaria fer algunes reflexions en concret sobre la violència simbòlica en la societat actual referida a la desigualtat entre homes i dones actual.

En el nostre dia a dia, si ens parem a mirar i analitzar-ho bé vivim en una societat patriarcal, encara que, pot ser cada vegada les diferencies estiguen acurtant-se més entre homes i dones, no es coneix encara cap societat amb igualtat completa, en tot cas us deixe alguns exemples per a reflexionar:

-Podem veure com encara existeix la dona "de sempre", podríem cridar-la també com a "dona tradicional" que seria aquella que cuida de les feines de la casa(netejar, cuidar als xiquets, fer el menjar...) mentre no es queixa de res i la gent ho veu com a una cosa normal.

-Per altra banda, la dona objecte de desig, aquella que els homes veuen com al dit objecte sobretot de desig sexual, aquella dona que apareix als anuncis amb una imatge atractiva, o en les revistes de vegades mostrant més del que caldria....

Des del meu punt de vista, tot aquesta violència simbòlica porta al fet que continue la dominància del gènere masculí i per tant, allunya a un dels objectius de qualsevol societat que és la igualtat. Mentre existeixen exemples tan clars de violència simbòlica com els que he posat abans, el respecte i la igualtat estaran llunys d'assolir-se en la societat actual.

L'educació seria una bona solució?

Imatge corporal en dones

Segons el que hui hem parlat a classe i havent llegit l'article de les concepcions del cos("Las concepciones del cuerpo y su influencia en el currículum de la Educación Física"), m'ha paregut molt interessant la part de la concepció social, sobretot el tema de la imatge del cos en les dones en la nostra societat.
He trobat un vídeo molt interessant en la xarxa on es parla de la imatge corporal en xiquetes i dones, dels seus perills i alguns consells de com tractar-ho.

La meua reflexió és que estem vegent moltes xiquetes, sobretot adolescents que estan exposades a la imatge corporal de les dones que es mostra en la nostra societat, ja siga en televisió, revistes, anuncis, xarxes socials... veuen la necessitat de ser com elles, ja que(erròniament en la meua opinió) pareix que sols hi ha un ideal de imatge corporal en les dones que seria la d'una dona prima, amb els músculs tonificats i ben maquillada.
El missatge que es llança a les xiquetes que seria algo així com "el millor és tindre una imatge corporal com en els anuncis o les xiques de la televisió per a ser acceptada en la societat o per a ser més feliços amb nosaltres mateixa" pot ser molt preocupant, ja que, aquestes poden arribar a sentir molta pressió,sobretot per algunes burles que poden sofrir durant l'etapa de l'adolescència, i desencadenar en conductes poc saludables i perilloses com per exemple voler baixar de pes dràsticament o gastar-se molts diners en maquillatge, cirurgia...

Però no sols la televisió o les revistes influeixen sobre les xiquetes, la família és fonamental en aquest aspecte, ja que si per exemple la mare d'una d'elles s'ha fet cirugia per a "ser més bonica" el missatge que la mare estaria transmetent és que "no es sent a gust amb la seua imatge i que l'ha de canviar per a ser més feliç".
En la meua opinió puc dir que, clar és que cadascú és lliure de fer i ser el que vol però s'hauria d'acceptar a tots per igual en aquesta societat, mostrar més dones sense maquillatge i aquestes coses, més naturals podríem dir, i fer-ho entendre des de menuts fent-los sentir que tenen una imatge corporal positiva i saludable, la família és clau en açò, ja que si els pares valoren i cuiden el seu cos de forma saludable estaran ensenyant als fills a fer-ho igualment.

Benviguda al meu blog

Hola, benviguts al meu blog de l'assignatura "Educació del Moviment" on aniré publicant al llarg del curs tot tipus d'entrades com puguen ser reflexions, opinions, imatges, vídeos... tot relacionat amb "Educació del Moviment". Espere que ens ho passem bé al mateix temps que anem aprenent sobre l'assignatura compartint els coneixements i interactuant entre nosaltres.
Salutacions, Salva.